Els consentits solen ésser ximples

Fa molt temps que em passeja pel cap la idea d’escriure un article entorn a una determinada mena d’homínid amb que he conviscut molts anys de la meva vida i que per sort ja ha passat a la història. Sempre, però, que m'asseia davant l’ordenador per posar-hi fil a l’agulla em vencia una mandra terrible, fruit en part del mal humor en que em posava l’haver de pensar-hi, tant ximples com eren i segurament són.

Ara, però, que amb el temps m’he fet més i més elitista, vaig perdent la fòbia per la estupidesa i començo a valorar-la com una cosa necessària en qualsevol societat. Tot i així, i a desgrat meu i d’aquesta meva cada cop més ferma lògica, he de confessar que continuo menyspreant sense contemplacions els ximples que m’envoltaven i llur actitud, i dubto molt que mai deixi de fer-ho.

Parlaré, bàsicament, de la hipocresia, consentiment i alienació que es viu entre un sector important del jovent amb qui m’he relacionat fins potser els 18 anys, i que es caracteritza per pensar molt poc, tenir la vida molt fàcil, fer mèrit del desconeixement i presumir dels diners dels pares.

He de reconèixer, per a no mentir a cap lector, que jo no he tingut una vida especialment difícil, i que per tant seria hipòcrita per part meva el pretendre el contrari. Ara bé, en defensa meva he de dir que, si bé els ha costat (no per culpa seva, òbviament), els meus pares m’han donat una força respectable educació, han impedit que em converteixi en un ximple del cabàs i han aconseguit inculcar-me uns valors que modestament opino em serviran davant les adversitats.

Durant potser uns 15 anys de la meva vida (els 3 primers no compten) m’he relacionat amb nens rics (normalment new money) consentits que no pensen més enllà de les ridícules festes que celebren i que per cert mai s’han plantejat la seva raó de ser. “És el que fa tothom” seria segurament la seva resposta més brillant, si directament no patissin un col·lapse cerebral al sentir tan agosarada pregunta. “Per divertir-nos”, potser també dirien. Davant d’aquesta resposta un bon elitista que comprengui que si tothom es mostra massa actiu en el terreny social i polític el sistema es col·lapsarà hauria d’estar content.

El problema ve, desgraciadament, de que aquests marrecs imbècils són precisament els que els diners dels seus pares han posat en la millor graella de sortida per a governar la nostra comunitat, ja sigui mitjançant càrrecs polítics com a través d’empreses, que en aquest nostre sistema tenen un poder innegablement influent. Un bon elitista, dels de veritat (no dels que maniqueament justifiquen llur posició social), hauria doncs d’arribar a la conclusió de que convé que la política imperi i que aquesta s’asseguri de que al poder hi arribin els més savis (que mitjançant el sistema educatiu poden concordar amb els més intel·ligents, cosa que maximitzaria el benefici d’educar-los especialment) i no pas els fills dels que per les raons que siguin tenien o van fer més diners.

Els nens rics amb qui m’he relacionat, desconec si endèmics del Vallès o escampats arreu de Catalunya, es caracteritzen per això, per no pensar, per no preguntar-se per què fan les coses i també per ser acomodaticis, superficials, modatius (es mouen per modes i tendències) i hipòcrites. En definitiva, un llast per la societat que com deia Jesús de Natzaret en relació amb cert tipus de pecadors “més els valdria lligar-se al coll una roda de molí i ofegar-se al fons del mar”.

Recordo que els meus pares, de forma que ara comprenc sàvia, sempre es van negar a comprar-me coses de pes en dies que no fossin senyalats. “Les coses s’han de guanyar, i almenys valorar”, deien; jo no els entenia. Ara, però, comprenc per què ho feien i els estic molt agraït: només quan un s’acostuma a esperar pel que vol (si no directament a suar-s’ho) es valoren les coses, es discerneix el que és important i allò que és superflu. S’ha de dir, però, que aquest aprenentatge és dur, sobretot si un creix envoltat de nanos a qui se’ls compren motos suspenent “només” 4 assignatures.

Són gent, com he dit, hipòcrita, els fascina l’aparença. Sorprenentment però, i segurament com a resultat d’una putrefacció del sistema de valors tradicional, consideren positiu semblar o ésser un ignorant absolut en afers d’importància (història, filosofia, política, etc) i valoren sobremanera el tenir un determinat motor a les seves motos/cotxes/el que sigui o parlar una mena de barreja de català amb l’espanyol més pobre i brut possible (essent ja de per si l’espanyol una llengua barroca i desgradable a l’oïda). Frases com “està petaca”, “buenas”, “ya ves”, “va to’ ciego” i demés exquisideses lingüístiques són el que consideren posh, elegant i de prestigi. Algú hauria de preguntar-los com lliga aquesta fília seva amb la fòbia que tenen per gitanos, xarnegos i demés gent de mal viure.

Recordo que durant l’època que hi convivia a classe rebaixava força la qualitat de les preguntes o feia veure que no sabia respostes perquè sinó apareixien inevitablement les arrufades de nas, els esbufecs de mula o els moviments de cap incòmodes. Saber massa o tenir massa interès era mal vist: “a qui cony interessa la República romana o les tesis d’Occam? Estudiem perquè no hi ha més remei, però no té sentit voler saber més d’allò obligat”. Algú pensarà que en una situació així tothom suspenia, però no: hi havia gent amb molt bones notes. Però curiosament fins i tot aquests eren ximples rematats! Memòria, retentiva, això és el que tenien alguns dels que millors notes treien. Ara bé, mai podríeu plantejar-vos tenir una conversa seriosa sobre grans temes, amb ells. El coneixement, el que llegien, els surava pel cap en una nebulosa que els servia per respondre l’examen concret, però res més que això: el que sabien era un caos de dades gens ordenades que no els permetia tenir una cosmovisió pròpia del món, eren pobres esclaus de la seva memòria inútil que no els permetia lligar el que llegien.

Podria seguir i seguir enumerant els defectes que trobo en aquestes pobres ànimes infelices (sí, crec que darrera tot aquest teatre de falsedat s’hi amaga molta infelicitat) però em limitaré a autofelicitar-me per triar estudiar en una universitat pública. En realitat ho vaig fer per evitar el control esgotador que hi ha a les universitats privades, que semblen guarderies per nadons crescuts (com ara volen convertir la universitat pública) però el que he trobat, a part d’això, és gent amb un nivell molt més elevat, amb preocupacions més elevades i amb vides més reals. Ara bé, potser és que m’he ficat a Polítiques...

La legitimitat d'un tribunal estranger

Diuen les filtracions que la sentència del tribunal constitucional espanyol sobre l'estatut està al caure en qüestió de setmanes si no de dies. Diuen també que la esmentada sentència, terme suggerent per cert, serà de mort.

En aquestes hores tenses els polítics professionals del nostre país i també de la metròpoli comencen a desplegar les seves cartes. El president espanyol ha advertit els membres del seu partit a Catalunya que acceptin la enèsima retallada i callin. Aquests han dit que com no podria ésser d'altra manera acceptaran la legitimitat d'aquest tribunal estranger, però que potser hi posaran cares llargues. Potser esperen que els felicitem...

Per la seva banda el candidat que el 2003 i 2006 es presentava a les eleccions com a independentista i que ara sembla cada cop més proper al PSOE català (sí, home, el que diu que ens hem de deixar d'històries nacionalistes) ha dit públicament que la sentència ens ha de preocupar poc, que el dia següent anirem tots a treballar com cada dia. El representant del seu mateix partit al parlament espanyol, doctor Ridao, deia ahir que el "tribunal espanyol no està suficientment legitimat".

Qualsevol independentista de veritat amb una mínima perspicàcia hauria d'horroritzar-se amb les paraules del senyor Ridao. Parlar de "no suficientment legitimat", pensant en la seva manca d'independència i en la corrupció intrínseca que com tota institució espanyola té, porta a pensar que en absència d'aquesta putrefacció un tribunal espanyol estaria legitimat per passar per sobre de la voluntat dels catalans, que és la única legitimitat que un nacionalista català democràtic hauria de donar per vàlida.

Alguns pensaran que dient això dono per vàlida la postura de Carod de fer veure que el tribunal espanyol no ha fet res. Doncs no, la meva postura és quelcom més profunda. Defenso que tot independentista assenyat té present que en un moment donat s'haurà de trencar amb la legitimitat espanyola definitivament, per exemple al Parlament de Catalunya; és encara més somiatruites que ésser federalista pensar que Catalunya podrà assolir la independència dins un ordenament jurídic espanyol: en un moment determinat hi haurà d'haver una ruptura definitiva on quedi palès que les normes dictades a Espanya a Catalunya tenen el mateix valor que les que pugui fer una nena birmana de 3 anys.

Això no vol dir, i en això em separo de les tesis de Carod, que abans de la independència, i fins i tot després, haguem de fugir de la realitat, i la realitat és que una sentència espanyola que pretengui passar per sobre de la voluntat dels catalans és a tots els efectes i en totes les situacions un insult i una humiliació (cosa que ens obliga a no fer veure que no ha passat res: ningun país del món acceptaria la legitimitat d'una llei estrangera que pretengués controlar-ne àrees però sense cap mena de dubte hi hauria un incident diplomàtic) i que a més, en la situació actual, tenint encara poder real els espanyols sobre Catalunya, pot obligar-nos a viure de determinades maneres que no desitgem (per exemple tenen el poder d'obligar-nos a acceptar que no tothom hagi d'aprendre català però sí espanyol).

La postura de qualsevol nacionalista català hauria d'ésser aquesta: no acceptar ingerències estrangeres, no legitimar les lleis i institucions espanyoles, però tenir ben present tot el que passa, no tapar-nos les orelles ni amagar el cap a terra com un estruç. Fins que no tinguem unes regles de joc pròpies i als nostres ulls legítimes la nostra postura ha d'ésser maquiavèl·lica: utilitzar la realitat a la nostra conveniència, fer un anàlisi cost-benefici de les accions que emprenguem, utilitzant o obviant les normes espanyoles a conveniència i depenent sempre del poder real que tinguem. Un cop en tinguem prou (per exemple complicitats internacionals i majoria al Parlament) caldrà trencar definitivament amb Espanya mitjançant unes eleccions constituents per el·laborar una Constitució Nacional.

I alto, tot això no significa que no sigui cert que les institucions espanyoles siguin tercermundistes, que els tribunals espanyols siguin una casa de barrets (el Fòrum Econòmic Mundial situa la independència judicial de la metròpoli per sota de la d'Egipte i Aràbia Saudita), que la politització i l'arbitrarietat siguin el pa de cada dia a ca n'Espanya, etc. Sí, això és cert i menyspreable, però encara que tot això tan brut fos més nét que una patena, tot i així senyor Ridao, un nacionalista català no pot acceptar mai la legitimitat d'un tribunal estranger, i de la mateixa manera senyor Carod, un nacionalista català no pot girar el cap a una humiliació tan flagrant. Però és clar, vostè no és nacionalista, com els seus companys que simplement posaran cares de pomes agres. Sí, senyor Carod, els seus companys del PSOE català.

Sobre el referèndum d'Arenys

L’altre dia mon pare, mentre parlàvem sobre la consulta d’Arenys de Munt i les patètiques maniobres dels espanyols per boicotejar-lo, prohibir-lo o eradicar-lo, em va sorprendre amb una hipòtesi de com s’han desenvolupat els fets que trobo força enginyosa i que si no és certa al 100% segur que ho és en un tant per cent molt elevat.

Com a tothom que hagi seguit els esdeveniments haurà semblat estrany els primers a xisclar i esgaripar han estat els membres de l’antic partit feixista Falange, abans i tot que la seva còpia lerrouxista actual, que es fa dir Ciudadanos. Més curiosament encara, o no tant, l’advocat de l’estat que ha impugnat aquesta consulta democràtica va ser un candidat d’aquest grupuscle colonial i paramilitar durant els anys 90s.

La tesi del meu pare és la següent: el tal advocat de l’estat, Jorge Buxadé [ecs], va percebre que la localitat d’Arenys de Munt havia permès una consulta que atemptava contra el dret de conquesta que Espanya reivindica des de fa 300 anys. El tal senyor va córrer al delegat del govern del PSOE a Catalunya a demanar-li que no permetés el referèndum. El tal delegat del PSOE va pensar que mentre la seva premsa esclava (Periodico, Vanguardia, etc) no obrís boca aquest referèndum no transcendiria i per tant mai hauria existit. El tal delegat de Rodríguez va per tant transmetre al tal advocat de l’estat que el millor era callar i no alimentar l’acte.

El pobre falangista, totalment esparverat per la possibilitat de que alguns catalans poguessin mostrar en referèndum que no se senten identificats amb Espanya, no va defallir i va córrer a dir-ho als seus camarades en actiu. Davant tant perillosa rebel·lió a les colònies l’exèrcit falangista va decidir que aniria al poble rebel a evitar, a cops si calia, que s’atemptés contra la grandiositat de l’imperi, i així ho feu públic.

El batlle d’Arenys, espantat pel perill feixista, va demanar a l’honorable (?) conseller Saura que prohibís la manifestació falangista. Cal fer notar que la demanda de l’alcalde té tot el sentit ja que seria poc comprensible que el dret a manifestar-se no es retalli quan hi ha urnes pel mig, sobretot si els convocants volen atemorir els possibles votants. Deixant de banda que la Falange, junt amb el PP i el PSOE, hauria d’estar prohibida si s’atengués a la seva llei de partits (sí, home, dos d’ells no han condemnat mai la violència franquista i el tercer va emprar forces paramilitars conegudes com els GAL), està ben clara la intenció de la Falange en manifestar-se a Arenys el dia 13 i no a Sant Jaume d’enveja el 23. L’honorable (?) conseller Saura va primerament fer cas omís a la petició de l’excel·lentíssim batlle Móra, segurament pensant que l’únic que faltava era fer més propaganda a l’acte.

Mentrestant el senyor advocat de l’estat va seguir amb la seva croada particular fins que va aconseguir que el govern del PSOE denunciés als jutjats la consulta. Mentrestant els lerrouxistes Ciudadanos s’havien afegit a la protesta falangista clamant “Prohibición”, cosa que entra en directa contradicció amb el seu altre clam de “Libertaz” i pot indicar un principi d’esquizofrènia que caldria fer-se mirar (és curiós que demanin canviar lleis perquè són “nazis” i en canvi aquí vulguin prohibir la consulta per què la creuen il·legal).

El govern espanyol, amb la seva manca de cura i mediocritat gairebé proverbial va presentar un nyap de recurs, però el cas és que no calia que fos de gaire qualitat ja que la sentència estava cantada fins i tot abans de que hi hagués recurs: en menys de 24 hores la jutgessa va suspendre cautelarment el referèndum, fent honor a l’arxisabuda rapidesa de la justícia espanyola i a la seva encara més coneguda independència del poder polític (un estudi del Fòrum Econòmic Mundial la situava en el lloc 56, competint amb Aràbia Saudita, Tailàndia i Egipte). La jutgessa també convocava a les dues parts a presentar-se dilluns al jutjat.

Mentrestant en Saura, veient que la nova ja era prou coneguda i tement que se’l presentés com un aliat dels nostàlgics del franquisme, va fer ajornar la manifestació una setmana. Els camarades no ho van acceptar i van recórrer la decisió.

A dia d’avui la jutgessa ja ha prohibit a l’ajuntament qualsevol mena d’implicació amb la consulta i el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ja ha donat la raó a les hordes espanyoles, que podran assaltar el poble el dia 13.

No sé si s’adonen, els nostres enemics espanyols, que juguen amb foc: han aconseguit que una consulta a un poble de 8000 habitants arribés a l’oïda de tothom qui ho ha volgut saber. Si no hi hagués hagut rebombori la consulta hagués passat desapercebuda, com ho fan les que es pronuncien a favor del Tibet o en contra de l’ingrès d’Espanya a la OTAN (totes de competència supramunicipal). Han aconseguit que la seva justícia demostrés per enèsima vegada que no té cap mena de fiabilitat. Han aconseguit que més catalans es radicalitzin al veure que amb Espanya no hi ha res a fer doncs ni és una democràcia ni és conseqüent amb el que diu (“es pot parlar de tot si no hi ha violència”). El que la jutgessa servil del PSOE ha considerat una amenaça de l’alcalde d’Arenys, que “molts municipis segueixin el seu exemple si es prohibeix”, és ben cert: això pot provocar un efecte en cadena i que cada cop més catalans s’adonin que no volen tenir res a veure amb un país cafre, hipòcrita, manipulador i en definitiva anticatalà.

Potser els catalans hauríem de començar a deixar de preocupar-nos si el que fem contradiu la constitució espanyola i qualsevol llei (ja que els propis espanyols passen olímpicament de les seves pròpies lleis quan els convé i les retorcen tant com poden quan els va bé), hauríem de començar a replantejar-nos quina és la legitimitat que nosaltres acceptem. No tenim perquè acceptar les regles de joc que els espanyols invoquen, ja que no volem jugar el seu joc. Nosaltres ens crearem el nostre propi joc, i mentre no hi sigui, perquè estarem en lluita, caldrà imposar les decisions que creiem més oportunes per a aconseguir que en el futur puguem crear-lo; si les decisions van en línia amb l’ordenament espanyol no hem de fer-hi fàstics, però si no, tampoc.

El PSOE i Telecinco, mantenidors d'ètnies separades

Sembla ser que al nostre país, tan mancat sempre d’autoconfiança, comença a haver-hi gent orgullosa d’ésser catalana, i que no tolera els greuges, insults i menyspreus amb que ens obsequien els poc desenvolupats veïns de ponent.

És notícia aquests dies la reacció que alguns patriotes han tingut envers l’intent de, ja em perdonaran, tocar els pebrots que ha tingut la cadena espanyola Telecinco (que ja es podria ben bé dir Teleimperio o Telenazi). Aquesta cadena, que pregona la supremacia de l’espanyol en aquest nostre país tan afeblit per les dificultats d’integració de la immigració massiva que rebem quan encara no hem paït la última onada (l’espanyola), va decidir organitzar un acte a la ciutat de Terrassa (ells en diuen “pueblo”) per demostra-ne l’espanyolitat.

Un grup d’unes 200 persones, d’aquests immigrants inadaptats dels que parlàvem*, es va aplegar davant de la pantalla d’aquesta cadena que transmet que els catalans som 6 milions de burros (això ho ha dit una col·laboradora de la cadena discutint amb una invitada catalana, i el sorprenent és que, en comptes de recriminar-la a ella, el presentador, un espanyol de Badalona, es va permetre el luxe de renyar la catalana per haver dit que els catalans volem seleccions nacionals) i que hem d’abandonar la nostra llengua, que ens fa ser catalans, per abraçar la seva, “més universal” (l’última manera de dir que són superiors), que havia de retransmetre el partit entre les seleccions africanes de Sudàfrica i Espanya.

Sembla ser que un grup de patriotes, de catalans, farts de suportar improperis continus, insults i atacs, va decidir tallar de soca-rel amb aquest acte denigrant, per cert potenciat per l’ajuntament del PSOE de Terrassa, que sota el fals missatge de potenciar la imatge del mercenari Xavi Hernández Creus intenta potenciar el sentiment espanyolista entre la població. A mi em sembla del tot evident que la branca catalana del PSOE ha engegat una campanya espanyolitzadora sense precedents al veure que l’independentisme i la desafecció amb Espanya creix sense parar, tot i que ara mateix encara no s’atreveixin a dir per a què fan aquests actes (els adornen, els camuflen del que no són). En tot cas i seguint: un grup de catalans va decidir cremar la pantalla amb que els socialistes i Telecinco pretenien començar la seva croada contra la catalanitat. Des d’aquí no puc més que aplaudir el seu coratge i demanar a tots els catalans que tinguin la mateixa valentia que ells quan toqui defensar-nos contra els atacs espanyols.


* Que per cert no s’integren per 3 motius principals: 1) El PSC-PSOE, a qui interessa tenir un gruix de votant ètnic que els voti com qui és del Barça i al que potencia amb actes repugnants com el de la Feria d’Abril, que pretén mantenir dues comunitats diferents dins del mateix país, amb les nefastes conseqüències que això pot portar; 2) Els mitjans de comunicació espanyolistes del PPSOE, que els mantenen immergits en l’espanyolitat més cutre; i 3) La manca d’un estat propi controlat per nosaltres que els catalans patim (Andorra és massa petita per valdre).

El perquè de Reagrupament

Tot i que alguns s’entestin en pensar-ho o dir-ho (coses ben diferents, per cert) Joan Carretero no és ni un il·luminat, ni un ressentit, ni un megalòman ambiciós ni un titella de CiU. El pas que han fet Joan Carretero i Reagrupament no és un caprici ni una rebequeria, és una reacció, una resposta molesta, una conseqüència, del que molts catalans considerem com una enganyifa que ja fa 5 anys que dura.

Tot i que aquests dies l’Oriol Junqueras, candidat d’Esquerra (no goso dir-ne ERC, ja em perdonaran), no deixa d’omplir-se la boca de patriotisme i d’independentisme, es fa evident a tot aquell més proper a la raó que a la fe que votar el seu partit és precisament esclafar aquestes pretensions. Amb tots els respectes a en Junqueras, a qui considero sincer, tinc la sensació de que no s’adona que els quadres vertaderament dominants d’Esquerra fa molt temps que o bé han abandonat el país i els seus ideals o bé viuen una fantasia estratègica de la que no saben sortir.

Tot i que això només són percepcions, i per tant no es poden presentar com a veritats absolutes, crec que Carod-Rovira és un d’aquests últims. És una persona amb talent a l’hora de parlar i ha aconseguit els millors resultats fins ara per l’independentisme, i això ha estat la seva mort. Quan gràcies als seus resultats i a una estratègia que fa 5 anys considerava encertada, la de pactar amb el PSC per tal de prendre-li vots, va arribar al poder, a tocar poltrona, Carod va començar a abandonar la realitat per instal·lar-se en un món d’alta i fina estratègia, tan alta i tan fina que resulta inabastable per a la resta de mortals. En el fons crec que el poder, a Carod, li ha agradat. Carod va tocar poder per perdre’l després de pocs mesos (recordi’s Perpinyà) i això l’afectà. Quan l’ha tornat a tocar, l’any 2006, ja no se n’ha volgut separar. En el fons a Carod perjudicar Catalunya a costa d’un temps més de poltrona (recordem que està disposat a mantenir un govern que accepti que Espanya, aquesta sangonera, ens espolií 18,000,000,000 € l’any, o 200 € per català al mes) el deu ferir interiorment, estic convençut que té, o tenia, un conflicte intern important. Carod, però, estima, adora, el poder. Tinc la sensació que el que ha passat és que aquests deliris megalomaníacs, aquesta prepotència intel·lectual i garlaire de la que fa gal·la l’expresident d’Esquerra no és més que una recurs psicològic que ell mateix es creu per tal de compaginar les seves ànsies de poder i la sensació d’estar fent bé al país. Per Carod el seu manteniment al poder és un bé per Catalunya, una peça d’una gran estratègia només a l’abast de genis mundials que durà com per art de màgia un bon dia a la independència nacional.

El cas de Puigcercós, també al meu entendre, és molt diferent. Puigcercós és més cínic. Comparat amb Carod el ripollès és més aviat mediocre: només ha treballat de cambrer abans que de polític, no té gràcia a l’hora de parlar, no convenç, no anima, no té unes idees vertaderament clares. En definitiva, que no destaca. El que sí que té però és una ànsia immensa, com Montilla, per controlar. Puigcercós vol el poder, i la resta és secundari. Puigcercós no es munta grans teories com Carod, primerament perquè a l’ésser mediocre no es pot auto–obnubilar i després perquè no té tantes idees al cap com Carod i per tant les seves ànsies de poder no hi xoquen.

Sigui per una cosa o per una altra el que és evident és que les ànsies personals de poder dels autoanomenats representants de l’independentisme català estan duent aquest país cap a una situació desastrosa. Un dels pocs col·lectius, el separatista, que encara confiava en la política com a via per canviar les coses s’està desil·lusionant a marxes forçades: veuen la política com una corruptela, una enganyifa, una feina per cràpules i per sense-escrúpols. I aquí entra Reagrupament. Joan Carretero, com els actuals coordinadors de l’organització, són gent treballadora, amb una carrera, uns anys de feina extrapolítica, amb amics fora de l’àmbit públic, amb poca ambició personal i molta de social (social entesa com a ganes de servir a la nostra comunitat, que entenem com a tota la nació catalana). Joan Carretero és algú que ha dit el que pensava en tot moment, sense parar esment a qui pogués molestar o a tacticismes sectaris o absurds. A la seu de Governació de l’Honorable Carretero hi va onejar la senyera sola durant tot el seu mandat. De ben segur que el M.H. Maragall, socialista, li demanà que la tragués, però el cas és que no ho va fer. L’actual president de l’únic partit parlamentari que de paraula s’anomena independentista va tardar menys d’un dia en obeir l’ordre del següent president socialista, el M.H. Montilla, de retirar-la. Aquí rau la diferència entre algú que mira per ell i algú que mira per les seves idees i per la comunitat.

Els independentistes s’han quedat orfes de representació. Com digué Carretero als Matins de TV3, tot l’independentisme és extraparlamentari. A pocs votants independentistes agradà el Primer Tripartit, però confiaven que Esquerra, expulsada, tindria dignitat i es quedaria a l’oposició: Esquerra perdé 2 escons, significatiu, però es mantingué. Quan reeditaren tan cínicament el Tripartit els patriotes varen dir que ja en tenien prou, i Esquerra va passar de 8 a 3 diputats al parlament espanyol. Ni després d’això han rectificat, algú recorda l’atzagaiada de les línies vermelles? Vermelles per socialistes, suposo...

És mentida, és fals, és erroni, pensar que Reagrupament podria “restar” al parlament nacional. Si seguim així els diputats que s’autoanomenin independentistes passaran de 21 a 12, i l’aparició d’un nou partit que eviti la pèrdua d’escons és clau per a sumar. No pot ser que una de les pretensions més grans del poble català no tingui representació per culpa de les aspiracions i deliris d’uns quants polítics professionals. De moment la unitat no passa per un únic partit, passa per tenir el màxim d’escons sobiranistes al Parlament, i si ho deixem en mans d’Esquerra seran 0 (no perquè no tinguin representació, que en tindran menys, sinó perquè sense pressió a vegades se n’obliden que ho són).

Acabant, doncs: Reagrupament és únicament la resposta d’una societat cansada a la falsedat, maniqueisme, estrategisme il·luminat, por, panxacontentisme, covardia i inutilitat d’una classe política catalanista que ha perdut la convicció de que per davant de tot passa la Nació, entesa com el conjunt de catalans.

Visquin els Mossos, mori la xusma

Em fan molta gràcia les pobres criatures agredides despietadament pels Mossos, tan cruels ells, i que com és obvi no en tenen la més mínima culpa.

Pobra gent, ells que només intenten fer participar els Mossos a la gresca regalant-los llaunes de cervesa, martells i pedres, i que tan artísticament remodelen la ciutat de Barcelona, són agredits sense cap mena de mirament per la colla de feixistes que formen el cos de policia català.

Els Mossos, tan irascibles, obvien els seus múltiples regals fins que en un determinat punt els llencen pilotes de goma d’una manera totalment salvatge, a part d’evitar que segueixin la seva reforma urbanística tan artística (sí, home, això d’arrancar fanals, cremar contenidors i canviar la col·locació del bicing).

Quina vergonya, aquests enemics de la festa cívica i de l’art que són el Cos de Mossos d’Esquadra! Quina trepa d’agressors sense motiu! Quins esgarriacries! L’altre dia una pobra criatura va perdre un ull, quina desoladora notícia! Que hi feien els Mossos allà on era ell? Si ell només arreglava les horribles façanes de les botigues de Plaça Catalunya!

Com diuen els cívics celebrants del vídeo, emulant el seu referent (la selección), “a por ellos”.

PS: quina vergonya de societat, que ataca una policia modèlica la feina de la qual és impedir la destrucció de material públic i privat i garantir la integritat de la bona gent. Quina vergonya de societat, que exculpa la xusma del vídeo. Quina vergonya de societat, que acaba aconseguint que la policia es deixi agredir durant molt de temps per a no ser jutjada, insultada, atacada i vilipendiada. Quina vergonya de societat, que permet que els progres manin i que algú com el Saura destrueixi els fonaments de l’ordre i seguretat ciutadanes. Anem cap al precipici i la barbàrie i serà una llàstima, perquè llavors no podré dir que tenia raó.

Sant Jordi, una rosa per a les millors donzelles

Avui regalo una rosa als qui critiquen per l'esquena però no tenen pebrots de fer-ho al davant.

Avui regalo una rosa als hipòcrites que fan befa de la gent en la seva absència i s'intenten justificar quan són enxampats, enlloc de reafirmar-se.

Avui regalo una rosa als que es contradiuen quan s'intenten justificar.

Avui regalo una rosa als qui no saben res i no volen aprendre, i esbufeguen quan s'intenta discutir temes interessants.

Avui regalo una rosa als que no tenen opinió pròpia i desaproven que els altres la tinguin.

Avui regalo una rosa als qui volen càrrecs però no se'n responsabilitzen, fan el ridícul.

Avui regalo una rosa als qui parlen d'altri amb fàstic i no s'han vist al mirall, s'espantarien.

Avui regalo una rosa als bocamolls que et demanen confidències per després escampar-les, són rates.

Avui regalo una rosa als que van de tímids i ataquen més que qualsevol altre, són menyspreables.

Avui regalo una rosa als qui fan petits cercles per criticar com a velles i resten en la més absoluta marginació i desdeny.

Avui regalo una rosa al qui no saben relacionar-se amb ningú fora de quatre xacals com ells.

Avui regalo una rosa als que no saben que els seus amiguets de mofa es riuen d'ells quan ells no hi són.

Avui regalo una rosa als qui es somriuen després d'haver-se criticat l'un a l'altre.

Voldria poder dir que aquesta gent de tan baixa i menyspreable existència em fa pena però en el fons les seves tristes vides, infelices i buides, sumades a les seves maneres de hienes només fan que generi un absolut desdeny.

PS: espero que se'ls clavin les espines.