El PSOE i Telecinco, mantenidors d'ètnies separades

Sembla ser que al nostre país, tan mancat sempre d’autoconfiança, comença a haver-hi gent orgullosa d’ésser catalana, i que no tolera els greuges, insults i menyspreus amb que ens obsequien els poc desenvolupats veïns de ponent.

És notícia aquests dies la reacció que alguns patriotes han tingut envers l’intent de, ja em perdonaran, tocar els pebrots que ha tingut la cadena espanyola Telecinco (que ja es podria ben bé dir Teleimperio o Telenazi). Aquesta cadena, que pregona la supremacia de l’espanyol en aquest nostre país tan afeblit per les dificultats d’integració de la immigració massiva que rebem quan encara no hem paït la última onada (l’espanyola), va decidir organitzar un acte a la ciutat de Terrassa (ells en diuen “pueblo”) per demostra-ne l’espanyolitat.

Un grup d’unes 200 persones, d’aquests immigrants inadaptats dels que parlàvem*, es va aplegar davant de la pantalla d’aquesta cadena que transmet que els catalans som 6 milions de burros (això ho ha dit una col·laboradora de la cadena discutint amb una invitada catalana, i el sorprenent és que, en comptes de recriminar-la a ella, el presentador, un espanyol de Badalona, es va permetre el luxe de renyar la catalana per haver dit que els catalans volem seleccions nacionals) i que hem d’abandonar la nostra llengua, que ens fa ser catalans, per abraçar la seva, “més universal” (l’última manera de dir que són superiors), que havia de retransmetre el partit entre les seleccions africanes de Sudàfrica i Espanya.

Sembla ser que un grup de patriotes, de catalans, farts de suportar improperis continus, insults i atacs, va decidir tallar de soca-rel amb aquest acte denigrant, per cert potenciat per l’ajuntament del PSOE de Terrassa, que sota el fals missatge de potenciar la imatge del mercenari Xavi Hernández Creus intenta potenciar el sentiment espanyolista entre la població. A mi em sembla del tot evident que la branca catalana del PSOE ha engegat una campanya espanyolitzadora sense precedents al veure que l’independentisme i la desafecció amb Espanya creix sense parar, tot i que ara mateix encara no s’atreveixin a dir per a què fan aquests actes (els adornen, els camuflen del que no són). En tot cas i seguint: un grup de catalans va decidir cremar la pantalla amb que els socialistes i Telecinco pretenien començar la seva croada contra la catalanitat. Des d’aquí no puc més que aplaudir el seu coratge i demanar a tots els catalans que tinguin la mateixa valentia que ells quan toqui defensar-nos contra els atacs espanyols.


* Que per cert no s’integren per 3 motius principals: 1) El PSC-PSOE, a qui interessa tenir un gruix de votant ètnic que els voti com qui és del Barça i al que potencia amb actes repugnants com el de la Feria d’Abril, que pretén mantenir dues comunitats diferents dins del mateix país, amb les nefastes conseqüències que això pot portar; 2) Els mitjans de comunicació espanyolistes del PPSOE, que els mantenen immergits en l’espanyolitat més cutre; i 3) La manca d’un estat propi controlat per nosaltres que els catalans patim (Andorra és massa petita per valdre).

El perquè de Reagrupament

Tot i que alguns s’entestin en pensar-ho o dir-ho (coses ben diferents, per cert) Joan Carretero no és ni un il·luminat, ni un ressentit, ni un megalòman ambiciós ni un titella de CiU. El pas que han fet Joan Carretero i Reagrupament no és un caprici ni una rebequeria, és una reacció, una resposta molesta, una conseqüència, del que molts catalans considerem com una enganyifa que ja fa 5 anys que dura.

Tot i que aquests dies l’Oriol Junqueras, candidat d’Esquerra (no goso dir-ne ERC, ja em perdonaran), no deixa d’omplir-se la boca de patriotisme i d’independentisme, es fa evident a tot aquell més proper a la raó que a la fe que votar el seu partit és precisament esclafar aquestes pretensions. Amb tots els respectes a en Junqueras, a qui considero sincer, tinc la sensació de que no s’adona que els quadres vertaderament dominants d’Esquerra fa molt temps que o bé han abandonat el país i els seus ideals o bé viuen una fantasia estratègica de la que no saben sortir.

Tot i que això només són percepcions, i per tant no es poden presentar com a veritats absolutes, crec que Carod-Rovira és un d’aquests últims. És una persona amb talent a l’hora de parlar i ha aconseguit els millors resultats fins ara per l’independentisme, i això ha estat la seva mort. Quan gràcies als seus resultats i a una estratègia que fa 5 anys considerava encertada, la de pactar amb el PSC per tal de prendre-li vots, va arribar al poder, a tocar poltrona, Carod va començar a abandonar la realitat per instal·lar-se en un món d’alta i fina estratègia, tan alta i tan fina que resulta inabastable per a la resta de mortals. En el fons crec que el poder, a Carod, li ha agradat. Carod va tocar poder per perdre’l després de pocs mesos (recordi’s Perpinyà) i això l’afectà. Quan l’ha tornat a tocar, l’any 2006, ja no se n’ha volgut separar. En el fons a Carod perjudicar Catalunya a costa d’un temps més de poltrona (recordem que està disposat a mantenir un govern que accepti que Espanya, aquesta sangonera, ens espolií 18,000,000,000 € l’any, o 200 € per català al mes) el deu ferir interiorment, estic convençut que té, o tenia, un conflicte intern important. Carod, però, estima, adora, el poder. Tinc la sensació que el que ha passat és que aquests deliris megalomaníacs, aquesta prepotència intel·lectual i garlaire de la que fa gal·la l’expresident d’Esquerra no és més que una recurs psicològic que ell mateix es creu per tal de compaginar les seves ànsies de poder i la sensació d’estar fent bé al país. Per Carod el seu manteniment al poder és un bé per Catalunya, una peça d’una gran estratègia només a l’abast de genis mundials que durà com per art de màgia un bon dia a la independència nacional.

El cas de Puigcercós, també al meu entendre, és molt diferent. Puigcercós és més cínic. Comparat amb Carod el ripollès és més aviat mediocre: només ha treballat de cambrer abans que de polític, no té gràcia a l’hora de parlar, no convenç, no anima, no té unes idees vertaderament clares. En definitiva, que no destaca. El que sí que té però és una ànsia immensa, com Montilla, per controlar. Puigcercós vol el poder, i la resta és secundari. Puigcercós no es munta grans teories com Carod, primerament perquè a l’ésser mediocre no es pot auto–obnubilar i després perquè no té tantes idees al cap com Carod i per tant les seves ànsies de poder no hi xoquen.

Sigui per una cosa o per una altra el que és evident és que les ànsies personals de poder dels autoanomenats representants de l’independentisme català estan duent aquest país cap a una situació desastrosa. Un dels pocs col·lectius, el separatista, que encara confiava en la política com a via per canviar les coses s’està desil·lusionant a marxes forçades: veuen la política com una corruptela, una enganyifa, una feina per cràpules i per sense-escrúpols. I aquí entra Reagrupament. Joan Carretero, com els actuals coordinadors de l’organització, són gent treballadora, amb una carrera, uns anys de feina extrapolítica, amb amics fora de l’àmbit públic, amb poca ambició personal i molta de social (social entesa com a ganes de servir a la nostra comunitat, que entenem com a tota la nació catalana). Joan Carretero és algú que ha dit el que pensava en tot moment, sense parar esment a qui pogués molestar o a tacticismes sectaris o absurds. A la seu de Governació de l’Honorable Carretero hi va onejar la senyera sola durant tot el seu mandat. De ben segur que el M.H. Maragall, socialista, li demanà que la tragués, però el cas és que no ho va fer. L’actual president de l’únic partit parlamentari que de paraula s’anomena independentista va tardar menys d’un dia en obeir l’ordre del següent president socialista, el M.H. Montilla, de retirar-la. Aquí rau la diferència entre algú que mira per ell i algú que mira per les seves idees i per la comunitat.

Els independentistes s’han quedat orfes de representació. Com digué Carretero als Matins de TV3, tot l’independentisme és extraparlamentari. A pocs votants independentistes agradà el Primer Tripartit, però confiaven que Esquerra, expulsada, tindria dignitat i es quedaria a l’oposició: Esquerra perdé 2 escons, significatiu, però es mantingué. Quan reeditaren tan cínicament el Tripartit els patriotes varen dir que ja en tenien prou, i Esquerra va passar de 8 a 3 diputats al parlament espanyol. Ni després d’això han rectificat, algú recorda l’atzagaiada de les línies vermelles? Vermelles per socialistes, suposo...

És mentida, és fals, és erroni, pensar que Reagrupament podria “restar” al parlament nacional. Si seguim així els diputats que s’autoanomenin independentistes passaran de 21 a 12, i l’aparició d’un nou partit que eviti la pèrdua d’escons és clau per a sumar. No pot ser que una de les pretensions més grans del poble català no tingui representació per culpa de les aspiracions i deliris d’uns quants polítics professionals. De moment la unitat no passa per un únic partit, passa per tenir el màxim d’escons sobiranistes al Parlament, i si ho deixem en mans d’Esquerra seran 0 (no perquè no tinguin representació, que en tindran menys, sinó perquè sense pressió a vegades se n’obliden que ho són).

Acabant, doncs: Reagrupament és únicament la resposta d’una societat cansada a la falsedat, maniqueisme, estrategisme il·luminat, por, panxacontentisme, covardia i inutilitat d’una classe política catalanista que ha perdut la convicció de que per davant de tot passa la Nació, entesa com el conjunt de catalans.

Visquin els Mossos, mori la xusma

Em fan molta gràcia les pobres criatures agredides despietadament pels Mossos, tan cruels ells, i que com és obvi no en tenen la més mínima culpa.

Pobra gent, ells que només intenten fer participar els Mossos a la gresca regalant-los llaunes de cervesa, martells i pedres, i que tan artísticament remodelen la ciutat de Barcelona, són agredits sense cap mena de mirament per la colla de feixistes que formen el cos de policia català.

Els Mossos, tan irascibles, obvien els seus múltiples regals fins que en un determinat punt els llencen pilotes de goma d’una manera totalment salvatge, a part d’evitar que segueixin la seva reforma urbanística tan artística (sí, home, això d’arrancar fanals, cremar contenidors i canviar la col·locació del bicing).

Quina vergonya, aquests enemics de la festa cívica i de l’art que són el Cos de Mossos d’Esquadra! Quina trepa d’agressors sense motiu! Quins esgarriacries! L’altre dia una pobra criatura va perdre un ull, quina desoladora notícia! Que hi feien els Mossos allà on era ell? Si ell només arreglava les horribles façanes de les botigues de Plaça Catalunya!

Com diuen els cívics celebrants del vídeo, emulant el seu referent (la selección), “a por ellos”.

PS: quina vergonya de societat, que ataca una policia modèlica la feina de la qual és impedir la destrucció de material públic i privat i garantir la integritat de la bona gent. Quina vergonya de societat, que exculpa la xusma del vídeo. Quina vergonya de societat, que acaba aconseguint que la policia es deixi agredir durant molt de temps per a no ser jutjada, insultada, atacada i vilipendiada. Quina vergonya de societat, que permet que els progres manin i que algú com el Saura destrueixi els fonaments de l’ordre i seguretat ciutadanes. Anem cap al precipici i la barbàrie i serà una llàstima, perquè llavors no podré dir que tenia raó.

Sant Jordi, una rosa per a les millors donzelles

Avui regalo una rosa als qui critiquen per l'esquena però no tenen pebrots de fer-ho al davant.

Avui regalo una rosa als hipòcrites que fan befa de la gent en la seva absència i s'intenten justificar quan són enxampats, enlloc de reafirmar-se.

Avui regalo una rosa als que es contradiuen quan s'intenten justificar.

Avui regalo una rosa als qui no saben res i no volen aprendre, i esbufeguen quan s'intenta discutir temes interessants.

Avui regalo una rosa als que no tenen opinió pròpia i desaproven que els altres la tinguin.

Avui regalo una rosa als qui volen càrrecs però no se'n responsabilitzen, fan el ridícul.

Avui regalo una rosa als qui parlen d'altri amb fàstic i no s'han vist al mirall, s'espantarien.

Avui regalo una rosa als bocamolls que et demanen confidències per després escampar-les, són rates.

Avui regalo una rosa als que van de tímids i ataquen més que qualsevol altre, són menyspreables.

Avui regalo una rosa als qui fan petits cercles per criticar com a velles i resten en la més absoluta marginació i desdeny.

Avui regalo una rosa al qui no saben relacionar-se amb ningú fora de quatre xacals com ells.

Avui regalo una rosa als que no saben que els seus amiguets de mofa es riuen d'ells quan ells no hi són.

Avui regalo una rosa als qui es somriuen després d'haver-se criticat l'un a l'altre.

Voldria poder dir que aquesta gent de tan baixa i menyspreable existència em fa pena però en el fons les seves tristes vides, infelices i buides, sumades a les seves maneres de hienes només fan que generi un absolut desdeny.

PS: espero que se'ls clavin les espines.

La Torre de Babel

Això d'equiperar llengües i pobles ve d'antic:

En tota la terra es parlava una sola llengua i es feien servir les mateixes paraules. Els homes van emigrar des de l’orient, trobaren una plana al país de Xinar i la van poblar. Llavors parlaren entre ells de fer maons i coure’ls al forn. Així començaren a fer servir maons en lloc de pedra, i asfalt en lloc de morter.

Després van dir:

- Vinga, edifiquem-nos una ciutat i una torre que arribi fins al cel; així ens farem un nom i no ens dispersarem per tota la terra.

El Senyor va baixar per veure la ciutat i la torre que construïen els homes, i es digué: “Tots formen un sol poble i parlen una mateixa llengua. Si aquesta es la primera obra que emprenen , des d’ara cap dels seus projectes estarà fora del seu abast. Baixem a posar confusió en el seu llenguatge perquè no s’entenguin entre ells.”

Així el Senyor els va dispersar des d’aquella regió per tota la terra, i van abandonar la construcció de la ciutat. Per això , aquella ciutat porta el nom de Babel, perquè allà el Senyor va posar la confusió en el llenguatge de tota la terra, i des d’allà el Senyor va dispersar els homes arreu de la terra.


- Genèsi 11, 1-9. Sagrada Bíblia

Sobre els cognoms

Percebo tota una sèrie de talossos que equiparen ser català amb portar cognoms catalans. La veritat és que és un dels plantejaments més absurds, tot i que estès, que hom es pugui trobar. En el meu cas hi deu haver gent que es sorprengui de que no tenint ambdós cognoms catalans sigui tan catalanista*. En tot cas la gent d’aquesta mena, molts d’ells profunds ignorants, em fan una mica de gràcia, ja que majoritàriament no saben d’on provenen els seus cognoms, molts es sorprendrien de saber-ne la procedència (alguns àrabs, alguns occitans, etc).

El meu concepte de català dista molt de referir-se a una persona nascuda a Catalunya i per descomptat d’una persona amb cognoms catalans, ja que si tinguéssim per catalans a tots aquests ens trobaríem amb la divertida situació d’haver d’incloure al senyor Serrano Súñer (Sunyer) com a “mig-català”, no tenint cap relació amb Catalunya a part del seu cognom.

Això dels cognoms és una gran estupidesa per diverses raons. Per una banda quan s’estengué l’ús del nom de família, a l’edat mitjana, ja hi havia una gran barreja de gents de diferents ascendències: francs, moriscos, jueus, etc. Per tant dins d’un cognom català tenim encabida gent de molt distintes procedències. Què passa, que l’emigrant provençal d’abans de la creació del cognom és més català que l’emigrant provençal amb cognom occità? Com es veu, xominades. Per altra banda aquests plantejaments obliden que sol mantenim el cognom dels avis masculins, quedant els cognoms de les dones i de la resta d’avantpassats ocults: què passa, que és més català hom amb els dos avis de cognom català que algú en que són catalans els noms familiars de les àvies? La veritat, això no s’aguanta per enlloc. El cognom apareix en un determinat moment de la història, prendre’l com a referència és arbitrari (a part de que el que duus és un d’entre els milions d’ancestres que tens) ja que la població humana s’ha anat movent pel planeta durant tota la història, aquesta mena d’arguments ens portarien a sentir-nos tots profundament africans, provenint l’espècie humana d’aquest continent.

La paraula “català” pot significar diverses coses: una persona nascuda al territori que anomenem Catalunya, una persona amb unes característiques nacionals determinades... Jo m’inclino per la segona. De que em serveix anomenar català a una persona nascuda a un territori arbitrari que per consens anomenem Catalunya? No és el mateix néixer en un gueto pakistanès de Barcelona que fer-ho envoltat de cultura catalana, com no és el mateix néixer en un barri castellà on els cognoms són catalans que en un barri català on hi ha barreja. La gent, independentment de com es diguin, si reuneixen unes determinades característiques culturals (per mi únicament parlar català, però bé, les apreciacions són múltiples) seran catalans i sinó no. I ja es poden dir Flordevall, si parlen castellà seran tan castellans com ho pugui ser el senyor Bermúdez de Villaburros d’Extremadura. I d’igual forma pels Pérez: si parlen català seran tan catalans com ho pugui ser l’oncle Tomeu de Manacor, si parlen castellà seran tan castellans com ho pugui ser el rei d’Espanya (que per cert té cognom francès).

Normalment hi ha dos tipus de gent que fa esment als cognoms per a menysprear el catalanisme: els espanyols (els que són castellans i viuen a Espanya) i la gent de cognoms catalans mesella. Els primers intenten fer sentir-se culpables a catalans d’ascendència castellana, obviant que molts d’ells són de sang barrejada i no tenen tan sols cognoms castellans; els segons intenten cobrir la seva poca dignitat, el seu sotmetiment silenciós i feble a la cultura castellana, que secretament creuen superior, amb el rebuig a aquells dels que es pugui sospitar de “no purs”: “Bah, que ha de dir-me aquest que lluiti per Catalunya si jo sóc més català que ell”. La veritat és que tots dos grups són completament menyspreables: a part de no saber un borrall sobre la història dels cognoms i la seva poca consistència, donen a entendre que la catalanitat és una mena de tret genètic recessiu (sí, sí: si quan la gent és de “sang barrejada” donen per descomptat que hauria de ser de culturalment castellana és que la "catalanitat genètica" deu ser recessiva, no?), cosa que els fa quedar com uns perfectes imbècils. En el meu món perfecte aquesta gent escombraria carrers.

PS: els meus cognoms fins a la generació dels besavis són els següents: Miquel Gil de Arespacochaga Sanchis Martínez Corominas Rapallo Gil María Jacas Caunedo Mestre ? Cot de Castro Ambrós López Soler Montoro Requení ? Prat Iglesias Soler ? Gascó Sevillano Ballester ? Prasagué Herrera-Dávila ? ? . 13 catalans, 15 espanyols, 2 occitans, 1 italià i 1 basc. I no, no sóc cap transformer.

* Sí, tot i que molts ceballots creguin que Gil no és català s’equivoquen. Tinc documentació d’avantpassats meus del segle XIV provinents de Móra d’Ebre, molt probablement conversos. El meu cognom és Gil amb la melosa G catalana, no amb l’aspirada i àrab G castellana. Si a algú interessa pot cercar per l’Internet Pere Gil i trobarà un jesuïta reusenc del segle XVI.

De les discoteques

Abans de penjar aquest article he estat dubtant una bona estona, ja que no és descartable que algun lector contacti amb el Museu d’Història de Catalunya per a fer-me un lloc dins tan digna entitat. A última hora, en un gest probablement temerari, m’he decidit a arriscar-me i deixar aquest escrit aquí per a ésser llegit.

Ja fa temps que a mi les discoteques no em diuen pas gaire, per no dir res. Trobo que sortir de festa és una activitat força inútil i en el meu cas avorrida.

Tinc la peculiaritat no pas massa estesa de que a mi la música m’agrada tota, o millor dit la tolero gairebé tota, ja que la música troglodita a tot drap em desagrada força, bàsicament perquè no trobo la gràcia a destrossar-se els timpans. Segueixo: la música em sembla bé pràcticament tota. Això es deu a que al no trobar-hi cap signe d’identitat, al no sentir-me identificat en cap corrent estètic postmodern, tot el que sona agradable rep el meu amén. A mi la música no m’apassiona, tot i així trobo que m’és força útil per evadir-me en els meus pensaments quan l’escolto amb el meu ipod, òbviament sol. En certa manera l’utilitzo per a passar del món que m’envolta i no pas per a res més. Quan no pretenc perdre’m en els meus pensaments la música sol sobrar-me, i això no comporta que em sigui desagradable, simplement no la necessito.

Entès el primer punt tothom copsarà que el factor musical de les discoteques no constitueix cap cant de sirena que porti per si sol la meva persona a gastar-se el dineral que solen costar. Tothom comprendrà que si no hi ha cap raó més convincent que la música en si (no, el ballar tampoc em diu res: a part de no saber-ne els pocs cops que he intentat ballar he tingut la sensació d’estar fent el paperina de la forma més galdosa) no estaré disposat a gastar-me 15 o 20 euros.

Les discoteques, a part de per escoltar música i ballar, també serveixen per a beure alcohol. A mi l’alcohol, per què negar-ho, m’agrada. Tot i així sóc més amant de cerveses que de begudes exòtiques i solc gaudir més d’una bona birra acompanyat d’amics al voltant d’una taula i un cendrer que de gots de beguda estranya en una barra plena a vessar de demacrats. Pels dia que vull ofegar les meves penes bevent tinc un arsenal de bons licors a casa com per agafar una mona històrica, cosa que per cert és també força més econòmica que torrar-se en un d’aquests llocs.

A part de tots aquests serveis tan lucratius negocis com són les discoteques també ofereixen l’oportunitat de festejar, de lligar. En el meu dissortat cas en aquest determinat punt les discoteques sol m’aporten frustració, no em feu dir per què però sembla que no reuneixo les qualitats que tants d’altres tenen als ulls de les dones, eixes folles fembres.

Per tot això resulta evident que a mi les discoteques no m’aporten personalment res de bo: no em diverteixen, no m’ofereixen res que no tingui i a més em frustren, a part de que tenint problemes de son no em convé massa saltar-me’n masses hores. Però bé, fins aquí tot és personal. Docs per si tot això que he dit no fos prou les discoteques també em resulten distants des d’un punt de vista social.

Mirades fredament crec que aquesta mena d’activitats serveixen bàsicament per tenir babaua la població més jove, cosa que si passa entre els més rucs no em molesta, ja que crec que cal tenir-los contents amb coses d’aquestes (panem et circenses, que deien els romans), però que em preocupa que succeeixi entre gent més intel·ligent. Per mi les discoteques són positives com a element relaxant (alienador que dirien els marxistes) de la joventut de les capes més baixes intel·lectualment parlant però negatives si el que comporten és un ensopiment de les capes potencialment més brillants. Desenganyem-nos, a les discoteques hi van rucs i llestos, i si bé a uns no se’ls pot enruquir més als altres sí. Trobo que la gent més llesta hauria de trobar elements d’identificació en d’altres coses que en corrents estètics mancats de contingut real i enfrontats entre si en absurdes discussions de quin és més bo i quin menys.

I escolteu, que al cap i a la fi per socialitzar-se (única cosa que fins al dia d’avui em portava a acceptar de tant en tant sortir de festa) hi ha mil maneres més divertides de fer-ho. Però bé, dubto que dir tot això serveixi de res a part de per buidar el pap. Suposo, per molt que a la meva molt limitada ment li costi de creure, que a fi de comptes hi ha un nombre determinat de gent que vertaderament gaudeix fent això, i que no tothom ho fa empès per una norma social recent des del meu punt de vista totalment meditada i fructuosa que estableix com a propi de la joventut l’actuar així.

Au, ja he acabat, ja podeu dur-me a fer companyia als austrolopitecus al MHC.