Fa molt temps que em passeja pel cap la idea d’escriure un article entorn a una determinada mena d’homínid amb que he conviscut molts anys de la meva vida i que per sort ja ha passat a la història. Sempre, però, que m'asseia davant l’ordenador per posar-hi fil a l’agulla em vencia una mandra terrible, fruit en part del mal humor en que em posava l’haver de pensar-hi, tant ximples com eren i segurament són.
Ara, però, que amb el temps m’he fet més i més elitista, vaig perdent la fòbia per la estupidesa i començo a valorar-la com una cosa necessària en qualsevol societat. Tot i així, i a desgrat meu i d’aquesta meva cada cop més ferma lògica, he de confessar que continuo menyspreant sense contemplacions els ximples que m’envoltaven i llur actitud, i dubto molt que mai deixi de fer-ho.
Parlaré, bàsicament, de la hipocresia, consentiment i alienació que es viu entre un sector important del jovent amb qui m’he relacionat fins potser els 18 anys, i que es caracteritza per pensar molt poc, tenir la vida molt fàcil, fer mèrit del desconeixement i presumir dels diners dels pares.
He de reconèixer, per a no mentir a cap lector, que jo no he tingut una vida especialment difícil, i que per tant seria hipòcrita per part meva el pretendre el contrari. Ara bé, en defensa meva he de dir que, si bé els ha costat (no per culpa seva, òbviament), els meus pares m’han donat una força respectable educació, han impedit que em converteixi en un ximple del cabàs i han aconseguit inculcar-me uns valors que modestament opino em serviran davant les adversitats.
Durant potser uns 15 anys de la meva vida (els 3 primers no compten) m’he relacionat amb nens rics (normalment new money) consentits que no pensen més enllà de les ridícules festes que celebren i que per cert mai s’han plantejat la seva raó de ser. “És el que fa tothom” seria segurament la seva resposta més brillant, si directament no patissin un col·lapse cerebral al sentir tan agosarada pregunta. “Per divertir-nos”, potser també dirien. Davant d’aquesta resposta un bon elitista que comprengui que si tothom es mostra massa actiu en el terreny social i polític el sistema es col·lapsarà hauria d’estar content.
El problema ve, desgraciadament, de que aquests marrecs imbècils són precisament els que els diners dels seus pares han posat en la millor graella de sortida per a governar la nostra comunitat, ja sigui mitjançant càrrecs polítics com a través d’empreses, que en aquest nostre sistema tenen un poder innegablement influent. Un bon elitista, dels de veritat (no dels que maniqueament justifiquen llur posició social), hauria doncs d’arribar a la conclusió de que convé que la política imperi i que aquesta s’asseguri de que al poder hi arribin els més savis (que mitjançant el sistema educatiu poden concordar amb els més intel·ligents, cosa que maximitzaria el benefici d’educar-los especialment) i no pas els fills dels que per les raons que siguin tenien o van fer més diners.
Els nens rics amb qui m’he relacionat, desconec si endèmics del Vallès o escampats arreu de Catalunya, es caracteritzen per això, per no pensar, per no preguntar-se per què fan les coses i també per ser acomodaticis, superficials, modatius (es mouen per modes i tendències) i hipòcrites. En definitiva, un llast per la societat que com deia Jesús de Natzaret en relació amb cert tipus de pecadors “més els valdria lligar-se al coll una roda de molí i ofegar-se al fons del mar”.
Recordo que els meus pares, de forma que ara comprenc sàvia, sempre es van negar a comprar-me coses de pes en dies que no fossin senyalats. “Les coses s’han de guanyar, i almenys valorar”, deien; jo no els entenia. Ara, però, comprenc per què ho feien i els estic molt agraït: només quan un s’acostuma a esperar pel que vol (si no directament a suar-s’ho) es valoren les coses, es discerneix el que és important i allò que és superflu. S’ha de dir, però, que aquest aprenentatge és dur, sobretot si un creix envoltat de nanos a qui se’ls compren motos suspenent “només” 4 assignatures.
Són gent, com he dit, hipòcrita, els fascina l’aparença. Sorprenentment però, i segurament com a resultat d’una putrefacció del sistema de valors tradicional, consideren positiu semblar o ésser un ignorant absolut en afers d’importància (història, filosofia, política, etc) i valoren sobremanera el tenir un determinat motor a les seves motos/cotxes/el que sigui o parlar una mena de barreja de català amb l’espanyol més pobre i brut possible (essent ja de per si l’espanyol una llengua barroca i desgradable a l’oïda). Frases com “està petaca”, “buenas”, “ya ves”, “va to’ ciego” i demés exquisideses lingüístiques són el que consideren posh, elegant i de prestigi. Algú hauria de preguntar-los com lliga aquesta fília seva amb la fòbia que tenen per gitanos, xarnegos i demés gent de mal viure.
Recordo que durant l’època que hi convivia a classe rebaixava força la qualitat de les preguntes o feia veure que no sabia respostes perquè sinó apareixien inevitablement les arrufades de nas, els esbufecs de mula o els moviments de cap incòmodes. Saber massa o tenir massa interès era mal vist: “a qui cony interessa
Podria seguir i seguir enumerant els defectes que trobo en aquestes pobres ànimes infelices (sí, crec que darrera tot aquest teatre de falsedat s’hi amaga molta infelicitat) però em limitaré a autofelicitar-me per triar estudiar en una universitat pública. En realitat ho vaig fer per evitar el control esgotador que hi ha a les universitats privades, que semblen guarderies per nadons crescuts (com ara volen convertir la universitat pública) però el que he trobat, a part d’això, és gent amb un nivell molt més elevat, amb preocupacions més elevades i amb vides més reals. Ara bé, potser és que m’he ficat a Polítiques...


